martes, 1 de febrero de 2011

La vida que vas somiar (full 2)

Els dies anaven passant, i la avaluació s'apropava. Jo tenia molta por per les matemàtiques , el meu gran enemic. No m'han agradat mai, les tinc avorrides, i estava clar que necessitava ajuda per aprovar-les per a que ma mare no es posara feta un dimoni i em deixara eixir a Nadal. Em va falta l'aire per dirigir-me a Júlia i demanar-li ajuda. Ella era una gran científica. Una espècie de "crack" de les matemàtiques. Això em feia admirar-la més, ja que a més del do diví que tenia per a la pintura, amb les matemàtiques no es quedava enrrera. Les vesprades es van fer llargues, ja que em tocava anar a sa casa per a que m'ajudara a fer eixos exercicis que tant odiava. Però al mateix temps les vesprades també eren divertides perquè mentre fèiem aquelles activitats odioses, no deixàvem de riure'ns mentre malparlàvem de professors i alguns companys bufons.

Per fi arribaren les esperades notes i l'alegria de les matemàtiques aprovades. Així que de seguida vaig anar per agrair-li a Júlia el seu esforç per ajudar-me en la pesada asignatura. Ella com sempre, ferma i serena, em va felicitar i em va regalar un somriure encantador. No fa falta que diga com eren les seues notes, no? Simplement van ser exel·lents,totes exel·lents.

El Nadal va arribar i aquesta xicoteta ciutat tan calorosa a l'estiu i tan freda a l'hivern, es va cobrir de neu. El paisatge era completament diferent. El castell, preciós, estava completament blanc. Els teulats de les cases brillaven baix algunes ullades de sol. La blancor de la neu. Els allars estaven sempre encessos, de matí, vesprada i nit. Quan queia la nit, la gent desapareixia, deixant una ciutat aparentment viva de dia, en una ciutat completament morta i fosca. Açò canviava els dissabtes. A partir de la mitja nit, el Mercat, eixe lloc on tota la gent va a passar el temps mort amb els amics, feia que la ciutat tornara a animar-se com sempre. La nit de Nadal va passar, i arribà cap d'any. Havíem organitzat junt als companys de classe un gran sopar per anar després al mercat i a la discoteca respectivament. Va ser la primera festa junt a ella. Ens vam areglar juntes a ma casa, i després ens vam dirigir a buscar els altres personatges que a saber per on pararien. Havíem quedat en un bar, no era per a tirar coets,però bo, el preu s'ajustava a les nostres butxaques i oferien un bon sopar. Ens vam seure i, quan uns companys es van encendre alguns cigarrets, Júlia començà a tossir sense parar, fins que va haver d'eixir del bar perquè no suportava el fum. Jo vaig eixir escopetada d'aquella cofurna. Júlia estava asseguda en un cotxe amb un inhalador a les mans. No el soltava per a res. Vaig anar corrents cap a ella, preguntant-li que és el que li passava. La contestació va ser un -res- sec, -sols un poc d'asma que lo havien detectat després d'aquell famós refredat-admití. Vaig demanar ajuda per alçar-la de allí i de seguida tornàrem a entrar al antre. Esta volta sí, sense que ningú tornara a encendre's una cigarreta. La nit va estar molt bé, encara que jo estava preocupada per Júlia. Eixa nit no vam tindre cap altre espant. Ens vam divertir i vam disfrutar de la nit. Cada vegada tenia més curiositat i estava més segura de que m'amagava alguna cosa ; el refredatm l'asma...què és el que passava?

Després va arrivar el gener,tan fred com desembre, potser encara un poc més. El fred es ficava als ossos donant la impressió de no poder caminar. Però va passar ràpid i quan menys ho esperàvem estàvem en Falles. Júlia mai havia estat a la festa de les Falles, ja que en Barcelona no se celebren. El dia 15, dia que va començar la festa, es va quedar en ma casa a dormir. A sa mare li havia sorgit un imprevist i li va demanar a ma mare si es podia quedar amb nosaltres. Vam eixir per la vesprada i com sempre en l'època de Falles dins a ben tart no vam arribar a casa. Cap a les cuatre de la matinada, tornàvem, i aquell dia feia molt de fred. Havíem estat de casal en casal, veient la festa que hi havia en cadascun i vam acabar molt cansades. A l'arribar a casa, ma mare ja estava gitada, vaig traure el cap a la seua habitació i li vam dir que ja havíem arribat, que no es preocupara. De seguida vam pujar a la meua habitació, Júlia ho mirava tot amb curiositat. La meua casa no estava decorada com la seua, es notava l'absència de pintures, pero tanmateix teníem molts objectes i decoracions ètniques. A ma mare li encanten, i òbviament també faltava l'olor tan agradable de la casa de la meua estimada amiga. Em referisc a l'olor a roses ; ma casa tenia una olor molt apegalosa,mescla de coco i vainilla. Al pujar a l'habitació el primer que férem fou encendre la calefacció, perque no hi havia manera de llevar-nos eixe fred que començava a ser molt punyeter. Després vam destapar el llit i ens gitàrem, posant-nos la manta fins més amunt del coll. Primer començàrem a parlar sobre les nostres coses, però prompte vam caure per el cansament acumulat. Llavors, després de Falles van continuar les classes. Més deures,exàmens i treballs... però ninguna cap novetat, Júlia continuava traguent exel·lents i io amb la por de suspendre les matemàtiques. Els messos se'ns van passar de seguida i quan menys ens ho esperàvem,estàvem a les portes del meu natalici i a punt d'acabar el curs.


[continuarà...]

2 comentarios:

  1. La història no ha perdut. Continua sent curiosa. No sé què dir-te, Neus. Està molt però que molt bé. Em deixes sense paraules. Intriga: açò és molt important, i tu la domines com Zeus el raig. I la forma en que ho relates tot: natural, però atraent, meravellosa. Hi han matissos tan do´ços com la mel. Felicitats. I digues-li a Júlia que no tarde en tornar al blog!

    ResponderEliminar
  2. Ops! Alguna tecla se m'ha confundit... Jaja! Bé, s'entén de totes formes. Perdoneu-me. Una errada "TÈCNICA" la té qualsevol... Xao!

    ResponderEliminar